Demà l'Abel Cutillas comença una sèrie de ressenyes parisenques amb un llibre sobre l'operació Barbarosa que li ha trencat els esquemes. Aquests dos articles de fa nou anys m'han recordat la prehistòria de l'assaig que Cutillas ha enviat a Casablanca, juntament amb un parell de podcast en francès. No us el perdeu.

Antisemita, tu (Avui)

L'article de Matthew Tree sobre l'aforisme de l'Abel Cutillas em va fer pensar en aquelles velletes, normalment de poble, que aprofitaven el clima malèvol del franquisme per destruir les veïnes guapes en nom de la moral. 

Només des del ressentiment, o des de la poca intel·ligència, es pot titllar d'antisemita l'aforisme del senyor Cutillas. “L'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit.” Trobo que no es pot explicar millor l'esperit de les  guerres mundials ni la relació que lliga un sistema de poder a les seves víctimes. 

No entenc què se li pot discutir al senyor Cutillas. Ha fet un resum de la història de la humanitat magnífic, justament el que jo hauria volgut escriure. És irònic veure com els qui s'escandalitzen amb la frase, tan rica i tan plena de coses, són els qui més haurien de reivindicar-la. També veiem cada dia com els defensors de la unitat d'Espanya són els catalans més quinquis i pobres, més fotuts pel sistema d'humiliacions que justifiquen.

Ens els pobles perduts de la mà de Déu, les tietes verges tracten de fulanes les joves que els fan la competència, no és cap novetat. Pel que fa al llibre d'Arnau Pons, em recorda aquests volums tan ben enquadernats sobre els incendiaris de la guerra civil que alguns catalans publicaven per sortir als diaris franquistes. Està bé que Pons vulgui promocionar els seus poemes, però no cal que tracti ningú d'antisemita i encara menys que faci de ventríloc dels jueus exterminats. 

És trist que l'holocaust s'hagi convertit en una especialitat de dones i mariques -o de francesos desorientats, per ser políticament correctes. I consti que utilitzo els termes seguríssim que tothom m'entendrà i que no ofendré  ningú que no s'ho mereixi. Hauríem de començar a distingir entre el món de les idees i el món real, entre els col·lectius i els individus, aviam si així els intel·lectuals que viuen de dir bones paraules mentre les flors del seu jardí es marceixen s'arrisquen a escriure alguna cosa que valgui la pena. 

Els antisemites sou vosaltres, que perpetueu la llavor de l'holocaust a base d'estigmatitzar el joc i la ironia, de destruïr la distància entre el cel i la terra que els homes lliures sempre han de preservar. Quan veig el partit que alguns compatriotes treuen del mal que van fer els nazis, penso que a Catalunya l'extermini dels jueus desperta una enveja còmica, una mica fosca i perversa. 

(Avui, 14.8.2012)

...

L’Holocaust i Catalunya (FCO) 

Dissabte passat una colla de personalitats del món de la ploma van publicar una redacció al Punt Avui demanant al diari que em faci fora de la feina. La causa de la indignació que ha portat aquesta gent tan bona a demanar el meu cap va ser un comentari sobre un article de Matthew Tree que qualificava l’Abel Cutillas d’antisemita. Tree s’afegia a una colla d’intel·lectuals que han escrit un llibre col·lectiu per estigmatitzar l’escriptor de Vinaixa, total per un aforisme magnífic que diu que la supervivència dels jueus és un miracle i la prova de l’existència de Déu. Cutillas ja comença a ser més famós que Joan Fuster, que també va saltar a la fama gràcies als insults dels provincians del seu moment.

La veritat és que trobo sospitosa la susceptibilitat dels intel·lectuals que defensen els jueus –o els palestins–  amb grans gestos i paraules. Si tantes hores de patir les dediquessin a pagar el preu de defensar amb determinació la seva terra tot seria més senzill i no perdríem tantes energies. Enlloc com a Catalunya no es veu tan clar que l’Holocaust es vol convertir en una ideologia d’Estat al servei del mateix sistema que el va fer possible, una mica com va passar amb el comunisme, i amb totes les concepcions del món que no distingeixen entre la idea i la vida i, per tant, no admeten crítica ni dissidència. És una llàstima, perquè així malgastem la millor oportunitat que Europa té de no morir consumida pels remordiments, que és salvar Catalunya.

La idea sonarà exòtica, però els catalans som l’últim poble dialèctic del continent, som els últims supervivents de la concepció totalitària de la vida imposada pels vells Estat nació. Per això podem ser materialistes i alhora muntar referèndums en caixes de cartró. Per això no ens dissolem, ni deixem de parlar la nostra llengua. Per això podem dir el que ens doni la gana de l’Holocaust, igual que els gitanos -tot i que mai com si l’haguéssim viscut, esclar. Un amic israelià em diu que Europa es va suïcidar matant els seus jueus. Jo crec que s’està suïcidant ara enquistant el discurs sobre l’Holocaust.

La millor manera d’encobrir un crim és denunciar-lo, moralitzar-lo fins al punt que ningú no en pugui parlar lliurement, que no se’n pugui aprendre, que les víctimes no puguin créixer a través seu. Això és el que fan els serfs de l’Estat Nació, aquests que només s’estimen els jueus per la seva condició de víctimes. Congelen el temps, impedeixen l’evolució del discurs sobre l’Holocaust perquè no derivi en una crítica més àmplia, que posaria en evidència el fondo de la crisi d’Europa i les bases del seu antic poder: l’extermini, per la violència o la resignació, d’unes ètnies per unes altres.

Així com l’antisemitisme i el comunisme van servir per vehicular el ressentiment dels pobles esclavitzats pels Estats, ara molts sacerdots de l’Holocaust també es recluten entre les víctimes indignades de l’època; igual que la resta de petits col·lectius viscerals de gent que perd la mesura quan s’ajunta. La qüestió és impedir tota mirada individual sobre el passat per no haver de reconèixer que l’extermini tecnològic dels jueus només va ser l’últim eslabó d’una concepció del poder que es disfressa de cultura però que es basa en la força bruta, i que va oficialitzar l’Estat espanyol, va continuar a l’estat francès i que l’estat nazi alemany va portar fins a les últimes conseqüències.

Jo no crec que hi hagi cap pecat que no tingui redempció, perquè això donaria un poder infinit a les víctimes. Però els vells estats nació, convençuts que són la forma històrica definitiva, volen enfonsar Europa amb ells, i per això permeten bromes sobre Mahoma que no tolerarien mai sobre l’Holocaust, i per això encara té més prestigi Hobbes que Spinoza. Però els catalans –fills bords de David- la podem salvar, perquè nosaltres també hem sobreviscut de miracle. De manera que això és el que hauríem de provar de fer, sabent que hi haurà víctimes despistades que ens tiraran porqueria a sobre. Em sap molt greu si el to provocatiu de l’article ha disgustat persones concretes. Ho dic de debò. Però no deixo de pensar que ha posat de manifest la idea substancial que hi defensava. 

(Fundació Catalunya Oberta, 25.9.2012)

Become a patron to

652
Unlock 652 exclusive posts
Listen anywhere
Connect via private message